Orígens i Tradicions de les nostres festes

Diada de Sant Jordi

El dia 23 d'abril, Diada de Sant Jordi, es celebra a Catalunya - i, en els darrers temps, també a d´'altres ciutats del món- el Dia del Llibre i de la Rosa. A la festa del 23 d'abril, que durant segles ha servit per commemorar la gesta del màrtir i la llegenda cavalleresca posterior, cal afegir-li la simbologia que té per el món rural. Tanmateix, cal no oblidar la importància de la festa en la vida agrícola. Precisament, l'etimologia del nom Jordi -Georgios, home del camp- obliga a tenir en compte el calendari del pagès. Sant Jordi era considerat protector del camp, concretament dels cereals. El refranyer conté abundants referències que relacionen el sant amb l'eclosió de la natura a la primavera: “Per Sant Jordi, espiga l'ordi; per Sant Marc, espiga el blat”, “Sant Jordi arribat, surt la cuca del forat” i encara “Bon Sant Jordi i Santa Creu, hi haurà vi pertot arreu”. I a tot això 'hi afegeix la celebració més recent en el temps: la festa del llibre que enalteix el valor de la cultura. A finals d'abril i durant el mes de maig, la floració dels rosers es troba en la seva màxima esplendor. Nombroses festes d'aquesta època de l'any ens ho fan evident: la Rosa d'Abril (27 d'abril, Mare de Déu de Montserrat) o la festa del Roser de Maig. La tradició de regalar la rosa no té un origen gaire clar. Alguns historiadors creuen que prové de la Fira dels Enamorats que es celebrava a Barcelona cap al segle XV i se sap que, en aquella època, a les senyoretes se'ls regalaven roses a la sortida de missa el dia de Sant Jordi.

Pel que fa al Dia del llibre, a Catalunya va començar a celebrar-se el 7 d'octubre de 1926, commemorant el naixement de l'eximi escriptor Miguel de Cervantes. Un Reial Decret del 6 de febrer de 1926, signat per Alfons XIII, va establir " que se instaure en España la fiesta anual del libro español en la perdurable fecha del natalicio del inmortal Cervantes". Però l'any 1930 la festa va canviar la tardor per la promavera; es va traslladar al 23 d'abril, dia de la mort de l'autor del Quixot i, alhora, del dramaturg William Shakespeare (ambdós van morir el 1616). La casualitat va voler que a Catalunya es produís una feliç coincidència, aparellant definitivament la pàtria amb la cultura: el Dia del Llibre amb la Festa de la Rosa. Ni tan sols l'esclat de la Guerra Civil va aconseguir frenar la celebració de Sant Jordi com a festa cultural, malgrat que durant molts anys no s'hi van poder trobar llibres en català, ja que estava prohibit ediar-los en aquesta llengua. Tot i que el Dia de Sant Jordi no és festa laboral ni escolar, pobles i ciutats s'omplen de parades de roses i de llibres. És festa nacional de Catalunya i es viu plenament al carrer, sobretot si el temps acompanya. I més enllà de Catalunya, la festa del llibre i de la rosa ha aconseguit arrelar en països ben llunyans, com el Japó. Des del 1986, a les principals ciutats nipones es celebra el Sant Jordi's Day, impulsat per l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya.

ORIGENS I TRADICIÓ DE LA LLEGENDA

Un noble cavaller lluita i mata un drac ferotge que té atemorida a tota una població. El mite de l'enfrontament desigual entre l'home i la bèstia irracional -entre qui aparenta ser més fort i el qui sembla més feble- ha alimentat diverses llegendes i amb lleugers canvis i adaptacions, s'ha anat desplegant en l'imaginari de molts dels pobles d'Europa al llarg de la història. L'origen ens duu a un màrtir. A cavall entre la història i la llegenda, el que sabem sobre el martiri de Sant Jordi ens situa a les terres remotes de la Capadòcia, sota l'imperi de Dioclecià, a començaments del segle IV de la nostra era. Fill d'una noble família cristiana, Jordi va ingressar a la milícia romana on ben aviat va destacar per la seva valentia i va guanyar el reconeixement dels seus superiors. Tanmateix, l'any 302 un decret de Dioclecià contra els cristians fa que Jordi es revolti i manifesti públicament la seva fe i la negativa a apostatar. Després de ser jutjat i suportant un martiri que va durar set anys, Jordi s'enfronta a la mort amb una força sobrehumana que fa que se'l qualifiqui de “megalomàrtir” (gran màrtir). Com assenyala l'historiador Miquel Batllori, el sant real i de llegenda es barregen i, al final, el màrtir oriental esdevindrà un sant laic europeu. La que serà el germen de totes les llegendes posteriors sobre el sant és la coneguda "Legenda Aurea" que descriu Iacobus de Voragine l'any 1246 i de la qual ha derivat la versió catalana. Aquesta situa al cavaller de Sant Jordi a Silene (a Líbia), enfrontant-se amb un drac que habita en un estany i deslliurant la filla del rei de ser engolida per la bèstia. La tradició catalana ens duu fins la vila de Montblanc. Diu la llegenda que un monstre terrible que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar i que tenia l'alè pudent, feia estralls entre la població. Atemorits, els vilatans van pensar que si la bèstia podia devorar una persona cada dia per satisfer la seva fam, deixaria viure a la resta. Un macabre sorteig decidia qui hauria de ser la víctima fins el dia que va ser la filla del rei la qui va veure, amb horror, que li tocava el torn a ella. Però muntant un cavall blanc va aparèixer un cavaller, anomenat Jordi, que venia a deslliurar a la població de la maledicció del drac. Salvant la princesa, el destre Jordi va malferir el drac travessant-lo amb la llança. El poble va rematar la fera i en Jordi -que va rebutjar casar-se amb la princesa per considerar que ell no era digne de tal honor- va desaparèixer tan misteriosament com havia aparegut. A la comarca del Vallès també tenim llegenda, drac i cavaller autòctons. La llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt és una de les més antigues de la comarca i alguns dels topònims de la muntanya de la Mola s'hi refereixen expressament. Es diu que fa més de mil anys, i durant la lluita entre catalans i sarraïns, aquests darrers van dur de l'Àfrica una bèstia monstruosa que exhalava foc i que la van amagar en una cova (la Cova del Drac), a Sant Llorenç del Munt. El comte Guifré el Pelós va enviar els seus homes a lluitar contra aquesta bèstia a la qual el poble va batejar com La Brívia. Els cavallers, comandants pel valent Spes, van fracassar i en la fugida van perdre els seus cavalls que es van precipitar al buit (Salt dels Cavalls). Va haver de ser el propi Guifré el Pilós qui lluités cos a cos amb la bèstia, matant-la amb un cop de llança. Historiadors sabadellencs com Joan Montllor i Pujal (1874-1960) i més recentment Antoni Ferrando i Roig -al seu llibre La vall del riu Ripoll- s'han aproximat a la llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt. Va ser a partir de mitjans del segle XIX, amb la Renaixença, que Sant Jordi va anar consolidant el seu patronatge sobre la nació catalana. La festa conjuga valors i símbols, enalteix la cultura i la natura, suma la força de la lluita amb l'espiritualitat. La llegenda medieval troba una lectura patriòtica: la princesa és la nació catalana, el drac personifica els enemics seculars d'aquesta terra i Sant Jordi és el cavaller que ve a rescatar-la de les urpes de l'invasor... UN PLAT TIPIC: EL PA DE SANT JORDI El pastís i el pa de Sant Jordi són idees recents, creats pel Gremi de Flequers de Barcelona que s'han imposat a partir de la dècada de 1980 per dotar la Diada de Sant Jordi, el 23 d'abril, d'especialitats de fleca pròpies. Algunes fleques també nélaboren per la Diada Nacional de l'11 de Setembre. És un pa de disseny que representa l'escut de Catalunya, quatre barres vermelles sobre fons groc. Elaborat amb gran cura a partir de tres pastes: de nous, de sobrassada i de formatge, fa que sigui un pa gustós i aromàtic. Per elaborar-lo es pasten les tres masses amb farina, massa mare, mantega, sucre i sal que es deixen fermentar durant una hora. Es laminen les pastes de formatge i de sobrassada que es distribueixen alternativament sobre la pasta de nous i es fornegen... Que vagi de gust...

ORIGENS I TRADICIÓ DE LA CREMA DE SANT JOSEP

Quants de vosaltres heu menjat o menjareu en el dia d'avui crema catalana o, com s'hauria  de dir ortodoxament: Crema de Sant Josep?

Certament aquest és un costum  que s'ha perdut una mica. Poques persones conserven la tradició de menjar crema per Sant Josep. En mengen la resta de l'any, sí, com a crema catalana… però avui (potser perquè a Catalunya ha deixat de ser festiu), ja gairebé ningú ho recorda.

Per els qui esteu interessats en conèixer amb més detall d'on prové aquesta tradició, us expliquem a continuació curiositats sobre el seu origen i el perquè de prendre Crema en aquest dia tan assenyalat.

El costum de celebrar els dies en que comencen les estacions de l´any i que servien per marcar el pas del temps i les collites, es remonten a l'era pre-cristiana. Conseqüentment aquestes festes paganes s'han cristianitzat i ens trobem que el santoral marca els canvis estacionals. D´aquesta manera el Nadal dóna pas a l'hivern, Sant Josep a la primavera, Sant Joan a l'estiu i Sant Miquel a la tardor.

Amb l´arribada de la primavera els dies són més lluminosos. El canvi d'estació és perceptible alterant la nostra química, baixant la capacitat immunològica del nostre organisme i afectant el nostre estat anímic. De la mateixa manera, la natura sembla voler renovar-se un any més i les plantes i els animals també veuen afectat el seu comportament…

Les vaques, després d´haver parit, proporcionen més llet i les gallines, amb més hores de llum, són més productives. Amb aquest excedent, que és la base de la nostra preciada crema, es preparava tradicionalment aquest postre, juntament amb el mató (també anomenat de Sant Josep). Així doncs, aquesta crema ja va quedar per sempre vinculada  a celebració de l'equinocci primaveral i, per tant,  a la festivitat d¡aquest Sant.

Pel que fa al seu origen, que com a tal segueix sent confús, l'historiador, escritor i professor de gastronomia i enologia Jaume Fàbrega i Colom, assegura que apareix en els receptaris medievals sota el nom de “Llet cuita” o “Lluixell”.

També s'ha descobert, que ja en el “Llibre de Sent Soví” apareixen nombroses referències al seu ús, tant en preparacions dolces com salades, de la pell de la llimona com a aromatitzant en la cuina catalana medieval ( a l'igual que en gran part de la Mediterrània) i també molt sovint surt referenciada acompanyada d´un producte d´origen àrab i que ja, en aquells temps, era molt típic de la cuina àrab i jueva: La Canyella.

Per a qui no conegui el “Llibre de totes maneres de potatge de menjar”, més conegut com “Llibre de Sent Sovi”, data del s. XIV, concretament l'any 1324. D'autor anònim, redactat en llengua catalana de manera col·loquial i traduït posteriorment a diferents idiomes, és el primer receptari de la cuina catalana i un dels receptaris manuscrits més antics d'Europa escrit en una llengua diferent del llatí, que en aquells temps era considerada la llengua més culta.

En aquest llibre apareix una recepta molt similar que ha arribat quasi intacta fins els nostres dies anomenada “menjar blanc” (típica del Baix Camp i Tarragona) i anomenada també “mató de monja” o “mató de Pedralbes” (típic a Barcelona), quan incloïa ous i no té res a veure amb el mató sinó amb una crema.

El “menjar blanc”, d'origen català, que podia ser dolç o salat, donat que en la cuina medieval catalana no era habitual separar el dolç per les postres, es preparava amb llet d'ametlles, midó d´arròs i sucre (per acompanyament de carns) i amb pell de llimona i canyella, en la seva versió dolça.

En els segles XIV i XV, aquesta crema apareixia en receptaris castellans. Podem trovar un exemple al llibre “Don Quijote de la Mancha” erròniamnet traduït com “manjar blanco”. També s'ha trobat en receptaris italians, francesos, britànics i portuguesos considerada com una “panacea universal” a totes les corts d'Europa i Anglaterra.

Per altra banda, no és fins l'any 1491, que l'església decideix que els catòlics poden menjar llet animal i ous durant la Quaresma, sent aquesta la raó per la qual no apareixen pràcticament aquests ingredients en receptes quaresmals, ni en el “Llibre de Sent Soví”, ni en el posterior “Llibre de Coch”.

El títol complet d´aquest últim llibre és “Llibre de doctrina per a ben servir, de tallar i de l´art de Coch de cualsevol manera, potatges y salses, compost per lo diligent mestre Robert, coch del Serenísimo Senyor Don Fernando Rey de Nàpols”. Escrit segle i mig més tard que el Llibre de Sent Soví (cap el 1477), no va ser publicat fins el 15 de Novembre de 1520 i gràcies a l´aparició de la impremta va ser traduït i distribuït molt ràpidament.

Avui en dia, la Crema de Sant Josep és un postre de diari si es vol, però si un dia no pot faltar a les nostres taules és el 19 de març.